Noticia14/07/2021

Compromís en l’acompanyament: la clau dels projectes arran de la covid

Càritas Diocesana de Terrassa va organitzar una taula d’experiències arran de la pandèmia per posar en valor l’acompanyament a les persones més vulnerables

El P. Llorenç Sagalés, delegat episcopal de pastoral social del Bisbat de Terrassa, va iniciar la trobada exposant i comentant la paràbola del sandvitx del Papa Francesc. Aquesta diferencia el sentit entre col·laborar i comprometre’s. El Papa Francesc, esmenta l’acció positiva que significa col·laborar, que es defineix com “donar sense adonar-se’n”, però remarca la necessitat dels catòlics al compromís, és a dir, a “donar la vida pels altres”. El P. Llorenç va complementar el sandvitx del Papa Francesc, aportant-li un ingredient més: la joia com a motor de la vida. Emfatitzant en la importància de fer les coses per alegria i joia, tendència que segueix l’acció de Càritas, i no pas des del patiment i la negativitat que envolten aquests temps tant complicats.

Aquesta joia es va poder sentir i experimentar a través dels quatre projectes que va presentar la Mercè Moras, responsable del Departament de Voluntariat i Formació de Càritas Diocesana de Terrassa. Tots ells tenen en comú l’acompanyament a les persones, però cada un abasta un col·lectiu o perspectiva que els fa únics

Dels cinquanta-tres municipis on incideix Càritas dins del Vallès Oriental i Occidental, es van mostrar projectes de Cerdanyola, Ripollet, Terrassa i Mollet.

Podeu veure la taula d’experiència completa clicant aquí, o bé, visualitzar i llegir cada experiència individual a continuació.

Cerdanyola

Ripollet

Terrassa

Mollet

Cerdanyola, un espai en família

“Acompanyant-nos a acompanyar” és el lema de les Càritas Parroquials de Sant Martí de Cerdanyola, i de Sant Esteve de Ripollet. A Cerdanyola trobem a la Carme, la Mª Ángeles, i la Isabel, voluntàries de la parròquia que acompanyen a la gent gran de la ciutat. Per a totes tres, la participació en aquest projecte els ha canviat la concepció de “família”. Coincideixen en que Càritas i la parròquia són la seva vida, són la seva família. “Gracias a verme a mi, mi marido ha empezado a colaborar tanto o más que yo en Cáritas. Incluso nuestros hijos nos ayudan”, remarca la Mª Ángeles. A ella, la participació l’ha unit no només amb els valors de l’acompanyament als altres, sinó amb la seva pròpia família. La Isabel comenta que aprofita el dia que fa de voluntària per deixar de pensar en les seves coses i els seus problemes, per estar pels altres, una forma de desconnectar i d’agafar forces per seguir endavant. Finalment, la Carme ha traslladat l’acció de Càritas i de la parròquia en el seu dia a dia. “A tot arreu on vaig penso en quin projecte de Càritas es podria desenvolupar per ajudar als altres”.  Tenen molt clar que “per molt gran que siguis i molts dolors que tinguis des de l’amor es realitza tot”.

A causa de la Coivd-19, han aparegut nous voluntaris joves que van començar trucant a la gent gran per tal que no se sentissin sols durant el confinament, però que s’han quedat formant part d’aquest projecte, quelcom que els fa més fàcil l’acompanyament als més vulnerables.

Ripollet, vincles d’amistat
que s’enforteixen amb la pandèmia

A Ripollet, la Montserrat, el Josep, la Conxita i la Paquita són voluntaris i alhora usuaris del projecte de gent gran de Càritas Ripollet. Durant el confinament “ens vam haver de quedar a casa, ens vam sentir molt tristes i ens trucàvem tota l’estona per qualsevol cosa”, remarca la Montserrat. Així va néixer el projecte “acompanyant-nos a acompanyar” que els va enfortir per fer-se companyia.

Per això, després de l’experiència del confinament domiciliari, en Josep ho va tenir molt clar “abans de trobar-te sol sempre cal buscar alguna cosa que et faci moure per no caure en la depressió”. I per això van estendre més el seu vincle, trobant-se per berenar els divendres plegats, acompanyant-se a les hores de caminar, trucant als que estaven malalts, etc. Aquest grup d’amigues són el clar exemple del què expressa la Conxita “el voluntariat serveix per fer coses pels altres, però també perquè el dia que tu ho necessitis els altres ho facin per a tu”.

Terrassa, donar-se a l’altre empodera a un mateix

Càritas Arxiprestal de Terrassa, ha organitzat un Grup d’Ajuda Mútua basat en la diversitat d’edat, gènere, procedència, idioma, etc. amb l’objectiu que tothom estigués bé. Tenir un espai on rebre i donar suport constant “ajuda a superar les situacions que estem vivint molt similars per molt diferents que siguem”, tal com explica la Sandra, una de les usuàries. Aquest programa no només està ajudant a les usuàries, sinó també als voluntaris: “sóc voluntari, estic aquí per ajudar i que m’ajudin. Trec la part positiva de la vivència de cadascú”, emfatitza en Jordi. A les seves trobades dels dijous al matí, no només parlen d’ells sinó també organitzen excursions, practiquen català, comparteixen informació de cursos… Com descriu la Fadua, “aquest grup dona esperança i alegria a les persones”.

Mollet, participar i implicar-se
en l’ajuda que un mateix necessita

El Menjador Social de la Càritas Parroquial de Sant Vicenç de Mollet porta més de deu anys en funcionament. Des d’un inici els voluntaris van tenir clar una cosa: “no volem que vinguin aquí i que només mengin. També volem acompanyar-los.” Per això, aquest menjador s’ha convertit en una referència a Mollet i pels seus usuaris, ja que no només treballen en l’acompanyament de les persones vulnerables, sinó que també treballen per la dignificació de les persones. El menjador també disposa de dutxa i rentadora, i tal com explica una de les voluntàries que participa des dels inicis del projecte “això ho porta un dels mateixos participants que s’ha convertit en voluntari”. També organitzen excursions, tallers amb ordinadors, i els ajuden amb els papers per poder aconseguir una vida digna aquí. Els voluntaris del menjador com el Francisco sempre han tingut molt clar que “les persones necessitaven un objectiu de vida per seguir endavant”. Per això, el confinament va ser molt dur, sobretot pels usuaris que vivien sols, i els voluntaris van intentar apropar-se a xerrar amb ells un cop es va poder començar sortir de casa.

Gràcies a la tasca d’acompanyament, recolzament i dignificació dels voluntaris durant aquests deu anys, en ple confinament que els voluntaris no tenien les eines per ajudar a tothom, van ser els mateixos usuaris els que van assumir tasques i es van transformar també en voluntaris. Com és el cas d’en Jaume, antic usuari del menjador: “la meva vida ha tingut un canvi molt bonic i enriquidor, i ara vinc aquí però com a voluntari”.