Campaña

Camí de Santiago

El camí de les persones sense llar és llarg i és ple d'obstacles per superar.

La vida és un camí amb diverses etapes, junts el podem convertir en camí d’esperança

En aquest camí les persones sense llar deixen moltes empremtes de solitud i incomprensió, carreguen històries de vida trencades, plenes de dolor i desesperança.

Enfronten nombroses dificultats per accedir a un habitatge, a una ocupació o, simplement, per sortir de la invisibilitat a què com a societat els relegam habitualment.

Són moltes les circumstàncies que els han empès a viure en aquesta situació i no les volem jutjar.

Necessitem conèixer les causes del Sensellarisme

Per desenvolupar estratègies efectives i oferir solucions sostenibles que tractin el problema des de les seves arrels.

El sensellarisme és causat per factors econòmics (atur, alts costos d’habitatge), institucionals (manca de polítiques d’habitatge, burocràcia), relacionals (aïllament social, violència de gènere) i personals (discapacitat, problemes de salut mental, addiccions).

És crucial reconèixer que la vulneració dels drets humans (habitatge, salut, intimitat…) de les persones sense llar interconnecta i afecta tots els aspectes de la seva vida.

Hem d’anar més enllà de les necessitats bàsiques i comprendre’n les experiències emocionals, cultivant una empatia genuïna que inspiri accions concretes.

Necessitem polítiques que respectin la seva dignitat, proporcionin habitatge i accés a serveis essencials i fomentin una cultura de solidaritat.

Com podem respondre i actuar?

Vivim en una societat que exclou els que no compleixen certs estàndards, coneguda com la “Societat del Descart” segons el Papa Francesc. Les persones sense llar són les més afectades, enfrontant deshumanització, accés limitat a serveis bàsics i cicles de pobresa perpetus.

Escoltar les seves històries pot obrir camí a una societat més inclusiva i compassiva.

Descoberix més en el tríptic. També pots difondre el manifest.

#NingúSenseLlar

 

Ajuda’ns a ajudar

 

“Quan va morir el meu pare em van donar una puntada de peu. Tenia un problema amb les addiccions i jo dic: tanqueu-me o fiqueu-me en una clínica per treure’m l’addició. A la tarda em vaig trobar les maletes a la porta amb 15 anys i mig.”

Testimoni d’una persona sense llar atesa per Càritas.