Càritas davant el coronavirus

Impacte a Espanya

Al voltant de 700.000 persones viuen en llars que no poden fer front a les despeses de subministraments del seu habitatge, és a dir, no poden escalfar adequadament o no poden encendre la llum sempre que ho necessiten. El 16% de les famílies (prop de 77.000) s’han vist obligades a canviar de residència per a disminuir les despeses. Per gairebé el 45% de les llars atesos per Càritas afrontar les despeses derivades de l’habitatge suposen una greu dificultat.

Famílies

En el cas de les famílies amb menors el confinament va potenciar la desigualtat tecnològica i va aguditzar la bretxa digital. El 52% de les famílies acompanyades per Càritas estan en una situació d’una certa apagada tecnològica al no comptar amb connexió il·limitada, dispositiu o competències suficients per a manejar-se en internet.

Un dels àmbits en els quals s’identifica clarament la bretxa digital com a motor de l’exclusió és l’àmbit educatiu, perquè més del 60% de llars en els quals hi ha, almenys, un menor d’edat que va tenir dificultats per a acabar el curs, són llars en els quals no hi ha plena connectivitat.

Persones grans

La soledat no és una realitat nova, però la situació d’aïllament físic a la qual s’han vist sotmeses moltes persones grans, clarament la s’endureix. La vulnerabilitat social evidenciada en aquesta crisi també posa de manifest els escassos recursos que existeixen per afavorir les cures en els domicilis, el que propicia major desprotecció en la gent gran i en els que en tenen cura, ja siguin emprades o familiars.

A Càritas, abans de la pandèmia comptàvem ja amb 29 centres residencials, 12 centres de dia, 2 cases llar, 4 pisos tutelats, més de 4 unitats de convivència i / o apartaments acompanyats, el que ens ha permès venir atenent durant aquests mesos a més de 2.000 persones grans. A més, comptem amb 30 programes d’acompanyament al domicili, tant en zones urbanes com rurals. El que en conjunt suposa un total de més 7.000 persones grans acompanyades.

Gràcies a la col·laboració de moltes persones, s’ha pogut incrementar notablement el nombre de majors acompanyats, passant de 7.000 abans de la pandèmia a gairebé 11.000 en aquests moments.

Persones sense llar

Abans que comencés la crisi generada per la COVID-19, a Càritas, a través de diferents tipus de projectes (treball de carrer, serveis d’acollida, servei de dutxes, bugaderies, consignes i robers, menjadors socials, centres d’emergència i de onada de fred, centres de dia, tallers formatius, ocupacionals, centres i cases d’acollida, habitatges supervisats …) s’atenia al voltant de 40.000 persones en situació de sense llar.

L’impacte que ha tingut l’aparició de la COVID-19 ha estat tremendament costós per a les persones que no tenen una llar on poder refugiar-se, cuidar-se o passar el confinament inicial, una mancança que, si ja augmenta la seva vulnerabilitat de manera general, s’ha vist agreujada durant la pandèmia en dificultar -o imposibilitarse- l’accés a espais d’higiene i / o aïllament.

Dormir al carrer o romandre en allotjaments temporals o d’emergència ha exposat, a més, a un alt risc de transmissió de la COVID-19 a les persones sense llar, una població ja de per si una població d’alt risc mèdic, que en moltes ocasions es veuen desproporcionalment afectats per problemes afegits de salut i / o discapacitat.

Durant l’últim any hem creat 13 nous centres i més de 1.400 noves places per a persones sense llar.

Impacte als països empobrits

Des de la proximitat i proximitat a les Esglésies locals, Càritas coneix de primera mà l’impacte que la COVID-19 provoca en els països més empobrits, on milions de persones que no tenen accés a sanitat, ni a aigua potable, ni a mesures de protecció, ni a les vacunes estan veient multiplicades les seves condicions de precarietat davant aquesta emergència. Hem donat suport a un total de 65 projectes amb una inversió de 2.444.290 euros, que ha estat recolzada per més de la meitat de les Càritas Diocesanes del nostre país.

Vulnerabilitat de migrants i refugiats

Volem destacar especialment la realitat de les persones migrants i refugiades, atès que en el context actual la mobilitat humana constitueix en si un risc per als països que combaten l’epidèmia, com posen de manifest els tancaments de fronteres. En molts llocs s’està aprofitant aquesta crisi per intensificar els controls, limitar l’accés i augmentar les violacions de drets humans de les persones en situació de mobilitat humana en nom de la prevenció de la pandèmia.

És urgent denunciar, de forma concreta, la realitat de sobresaturació que es viu als centres d’acollida a la frontera Est d’Europa; les extremes condicions de vida de les persones roynghas en els camps de refugiats de Cox Bazaar, a Bangladesh; la crisi humanitària que viuen els desplaçats interns a la regió de Sahel; la situació de milions de veneçolans en els països veïns (Equador, Perú i Brasil, especialment), on l’augment dels brots xenòfobs està agreujant la seva situació de desemparament i atur; o la dramàtica emergència alimentària dels pobles centreamericans, agreujada no només per la crisi econòmica derivada de la pandèmia, sinó també per l’impacte de les ultimes emergències climàtiques després del pas dels huracans Eta i Lota per la regió.