Càritas constata el profund impacte econòmic i personal de la Covid-19 en les famílies que acompanya
Un nou informe de l'Equip d'Estudis analitza les dificultats de tota mena que afronten centenars de milers de persones ateses aquest any.
Càritas Espanyola acaba de treure a la llum la segona entrega de l’anàlisi realitzada per la seva Equip d’Estudis sobre impacte que està tenint la crisi social i econòmica causada per la Covid-19 en les persones acompanyades per Càritas.
Realitzat a partir de dades de l’Observatori de la Realitat Social de Càritas, aquest nou informe es publica sota el títol “Un impacte sostingut després del confinament” i aborda, uns mesos després, després del confinament de la passada primavera i amb la posada en marxa d’aquesta nova forma de viure i conviure amb el virus, la forma en com les famílies s’estan readaptant, quina és la seva situació i com afronten el futur.
Impacte en l’ocupació i exposició al contagi
Segons les dades manejades per Càritas, l’arribada de l’estiu va suposar un respir per a algunes de les famílies més vulnerables i es constata un descens de la desocupació entre les llars acompanyats per Càritas. No obstant això, i malgrat haver-hi més oportunitats per tenir una feina, més de la meitat de les persones segueixen en recerca de feina (55,4%) i més d’1 de cada 10 persones té una ocupació informal.
A el mateix temps, els que treballen assumeixen riscos de contagi: gairebé 4 de cada 10 persones assumeixen bastants o molts riscos deguts a la seva activitat laboral. A més, en cas d’haver de fer quarantena per possible contagi o contacte amb alguna persona positiu per COVID, més del 70% de persones acompanyades per Càritas s’enfrontaria a greus dificultats en forma de problemes amb els ocupadors, acomiadament o absència d’ingressos. És a dir, a la ja clàssica precarietat basada en baixos ingressos, temporalitat i parcialitat indesitjada se sumen ara, en context COVID, una elevada exposició al contagi i la fragilitat davant d’una eventual quarantena.
Aquesta fragilitat per la dificultat de complir quarantenes sota el risc de pèrdua de mitjans de vida, pot conduir a dues estratègies fins i tot compatibles entre si: d’una banda, a negar la malaltia, obviant símptomes i assumint així riscos tant per a la seva salut com per a la dels que els envolten; i, d’altra banda, a afrontar un risc d’aïllament social, ja que a l’intentar reduir al màxim l’exposició al contagi s’estan perdent espais de socialització i, amb això, de relacions socials.
246.000 persones no tenen cap tipus d’ingrés econòmic
Tot i les dades de certa recuperació en l’ocupació, prop de 246.000 persones acompanyades per Càritas viuen en llars que no compten amb cap ingrés econòmic. Això vol dir que encara hi ha més llars sense cap ingrés que abans que esclatés la pandèmia.
Això es tradueix en què més de la meitat de llars acompanyats per Càritas estan en situació de pobresa severa, és a dir, amb ingressos inferiors a 370€ al mes per a una llar unipersonal o a 776 € per llars formades per dos adults i dos nens. Aquestes xifres, per elevades que siguin, no han de encobrir la realitat que viuen les famílies acompanyades per Càritas, per als que la pobresa és una realitat estesa i persistent. Els vaivens en els ingressos de les famílies poden provocar en ocasions certes millores o certs empitjoraments en altres moments, però la realitat constant per a la majoria de les famílies són les condicions de pobresa crònica.
Mesures de protecció social insuficients
Les mesures de protecció social no són encara suficients. Si bé des de Càritas Espanyola es venia apostant des de fa temps per la fórmula d’un ingrés mínim garantit, s’observa en les persones acompanyades que el disseny de l’Ingrés Mínim Vital i el seu desenvolupament i implementació tenen a dia d’avui importants deficiències. Entre aquestes destaca que pràcticament el 40% de llars no ha sol·licitat l’Ingrés Mínim Vital per falta d’informació; mentre, més del 70% dels que sí que ho han sol·licitat segueixen a l’espera d’una resposta.
Aquest no és l’únic exemple de com les mesures de protecció social dissenyades per frenar l’impacte social de la crisi no sempre estan servint als més vulnerables. És el cas de les treballadores de la llar: només un 1% d’elles han cobrat el subsidi per Empleades Domèstiques.
En tots dos casos, els percentatges de famílies que estan rebent aquestes mesures són mínims, el que reflecteix la urgència d’abordar una reflexió a tots els nivells sobre l’abast de les mateixes.
Habitatge i bretxa digital
L’informe analitza també altres àmbits que parlen amb eloqüència de les precàries condicions de vida de les famílies ateses per Càritas. Un d’ells és l’habitatge, que segueix portant-se una gran part dels ingressos i preocupacions de les famílies, el que provoca unes estratègies de supervivència que passen per reduir costos de manera dràstica. Així, 42.000 famílies acompanyades per Càritas ja s’han vist obligades a canviar d’habitatge per disminuir despeses, però, a més, un 44% de les llars acompanyats (unes 650.000 persones) no poden fer front a les despeses de subministraments i un 41% al lloguer o hipoteca.
Un altre capítol preocupant és el de la bretxa digital. El confinament ha accelerat en pocs mesos la imparable digitalització de la societat i potenciat, amb això, la desigualtat tecnològica, fins al punt que la bretxa digital s’ha convertit en un factor exclusógeno, és a dir, és conseqüència i alhora causa de la exclusió social. Més del 60% de llars ateses per Càritas estan situació de cert apagada tecnològica al no comptar amb connexió, dispositius o competències suficients per manejar-se a internet.
Un dels àmbits en què s’identifica clarament la bretxa digital com a motor de l’exclusió és el de l’educació: més del 60% de llars ateses per Càritas en què viu, al menys, un menor que va tenir dificultats per acabar el curs , són llars en què es dóna l’apagada tecnològic.
Per tant, la bretxa digital cobra ara una importància central en parlar d’inclusió social a causa de les oportunitats que moltes famílies perden per aquest motiu: el 33% de les llars han perdut alguna oportunitat en l’àmbit de la formació amb motiu de la bretxa digital. Es tracta d’unes xifres similars a la pèrdua d’oportunitats en l’àmbit de l’ocupació (29%) o l’accés a les ajudes de les administracions públiques (25%).
Com es constata en l’informe, l’accés a internet ia dispositius tecnològics s’ha convertit en un subministrament bàsic per a molts àmbits de la nostra vida: treball, formació, educació, tràmits amb les administracions o relacions socials, i la seva absència en un motor més de l’exclusió.
Fracàs escolar
L’Equip d’Estudis de Càritas posa el focus també en els problemes de fracàs escolar provocats per la pandèmia.
Les oportunitats educatives han suposat un inqüestionable trampolí per sortir de situacions de pobresa i exclusió per a moltes famílies durant dècades. El context COVID i una accelerada i no planificada digitalització de l’educació ha comportat que en 2 de cada 10 llars on hi ha menors es visqui una història de fracàs escolar que, molt probablement, alimentarà els percentatges de pobresa i exclusió en un futur.
La tornada a l’escola es va viure a gairebé 160.000 llars acompanyats per Càritas amb por. Part de la por i la preocupació derivats de l’inici escolar estan relacionats amb la dificultat per conjugar ocupació i cures en cas que algun dels menors de la llar hagi de fer quarantena i quedar-se a casa. Això suposaria per a aproximadament 45.000 famílies haver de triar entre deixar sols als seus fills o renunciar a la feina.
Salut
Aquestes preocupacions impacten, al seu torn, sobre la salut psicoemocional: el 36% de les llars estan pitjor ara que durant el confinament. Això indica que hi ha factors que estan incidint sobre la percepció de salut que no estan relacionats amb l’experiència concreta del confinament i alimenta la idea de l’aïllament social, generat moltes vegades per la por al contagi i amb això a la pèrdua de l’ocupació, com un element clau.
Pel que fa a la salut física, hi ha un percentatge considerable de persones ateses per Càritas (21%) que perceben que la seva salut ha empitjorat respecte a l’abril.
Cures i relacions socials
Pel que fa als suports i xarxes socials de les persones acompanyades per Càritas, s’observa un augment notable del suport disponible en l’àmbit de les cures, que irromp de manera positiva en l’estructura relacional de les famílies més vulnerables. Recobra pes la xarxa per a les cures i s’incrementa en més de 15 punts el percentatge de persones que afirmen comptar amb algú que ocasionalment pugui cuidar si està malalt o ajudar amb la cura de persones o nens al seu càrrec.
Aquesta dinàmica no es trasllada, però, a la capacitat de suport material (ajuda a buscar feina, préstec de diners, etc.), on només una de cada tres famílies compta amb algú que pugui ajudar-los en aquest sentit.
Pel que fa a la capacitat de les famílies acompanyades per Càritas per recobrar les seves relacions socials després del confinament, s’observa que el 31% no han pogut recuperar les relacions amb la família i, en major mesura, el restabliment de les relacions amb amistats (35 %), veïns (34%) o companys de treball (41%). Aquesta dificultat per reprendre relacions pot estar relacionada amb la por al contacte amb una persona que hagi donat un resultat positiu al fer-se una prova COVID i que això pugui traduir-se en un potencial acomiadament davant la necessitat de guardar quarantena. A llarg termini, aquesta situació pot desencadenar processos d’aïllament social molt vinculats a l’exclusió.
Quan s’ha preguntat als participants de Càritas sobre les seves expectatives de futur, de forma majoritària expressen tant esperança (84%) com a preocupació (85%). A això s’afegeix la incertesa de no saber en quin moment acabarà aquesta situació, ja que la majoria no creu que la crisi social derivada de la sanitària vagi a acabar abans de 2022.
Immigrants i llars monoparentals
L’informe posa el focus també col·lectius específics, com el de la població immigrant, que segueix estant en una situació de desavantatge, especialment en casos d’irregularitat.
Es detecta un major percentatge d’ocupació informal entre la població migrant (19%) que entre el conjunt de la població atesa per Càritas (14%). I si s’analitza només la població en situació administrativa irregular, on la desocupació i l’economia informal són majoritaris, els percentatges de pobresa es disparen fins al 77%. Aquesta situació és especialment preocupant atès que les persones sense documentació en regla i, per tant, abocats de manera obligada a l’economia informal no compten amb cap tipus de prestació social que pugui mitigar les esmentades situacions de pobresa i exclusió.
Un altre dels col·lectius vulnerables objecte d’atenció especial és el de les llars monoparentals, que en la seva immensa majoria estan encapçalades per dones, i on la pobresa se situa en el 62%, un percentatge superior a la ja elevada dada del 54% que ofereix el conjunt de famílies acompanyades per Càritas.
Els percentatges d’ocupació, però, tot just difereixen entre aquest tipus de llars i el conjunt de famílies, la qual cosa indica que els llocs de treball als quals accedeixen les sustentadores principals de les famílies monoparentals són més precaris.
Aquesta dificultat afegida que suposa portar la càrrega familiar en solitari es veu reflectida en l’autopercepció de salut. Gairebé la meitat, un elevadíssim 45%, de les persones que sustenten aquestes famílies diuen sentir-se pitjor psicoemocionalmente que durant el confinament. En una de cada 10 famílies monoparentals (11,8% enfront del 8,5%), el fet d’afrontar un tancament de les aules els seus fills a causa d’una hipotètica quarantena, suposaria una dificilíssima decisió, ja que haurien d’optar entre deixar sols als seus fills (7,3%) o renunciar a la feina (4,5%).
L’impacte sostenible d’aquesta crisi
En paraules de Raúl Flores, coordinador d’Estudis de Càritas, “aquest és l’impacte sostenible que ens està deixant aquesta crisi: créixer en llars en situació de pobresa, tenir dificultats per seguir adequadament els processos formatius, i estar exposat a dinàmiques vitals i familiars d’estrès: incertesa sobre el futur, exposició a successos vitals estressants com ara la pèrdua de l’ocupació, conflictes familiars greus o la pèrdua de l’habitatge, entre d’altres problemes”.
Aquest cúmul de dificultats, assenyala per la seva banda Daniel Rodríguez, tècnic de l’equip, “augmenta la probabilitat que menors i joves immersos en aquestes circumstàncies pateixin pobresa, vulnerabilitat o exclusió social en el futur, que és el que es coneix com a transmissió intergeneracional de la pobresa”. “Les dades que aporta aquest estudi incideixen en aquestes circumstàncies -afegeix- i les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia estan afectant precisament a aquestes variables de risc en famílies amb menors al seu càrrec, el que vol dir que estem parlant no només de quin és la conjuntura actual d’aquestes famílies, sinó de la generació futura de la pobresa i l’exclusió social”.
