El IX Informe FOESSA assenyala que, malgrat les dificultats que afronten diàriament les llars en situació d’exclusió severa, tres de cada quatre activen estratègies d’inclusió, és a dir, cerquen feina, es formen, activen xarxes i ajusten despeses, però topen amb barreres estructurals, amb dispositius fragmentats, recursos escassos i molt poc personalitzats. L’activació en aquestes llars ha passat del 68% l’any 2021 al 77% el 2024.

“El mite de la passivitat de les persones en situació de pobresa i exclusió, aquella idea que viuen de les prestacions socials sense buscar solucions ni emprendre accions per a la seva inclusió, és fals. Aquesta realitat demostra que no fallen les persones, falla el sistema”, va assegurar Flores.

Els principals motors de l’exclusió social a Espanya són l’habitatge i l’ocupació. “L’habitatge és avui el factor que està reconfigurant activament la nostra estructura social, expulsant un de cada quatre llars d’una vida digna i triturant el fràgil equilibri de les classes mitjanes”, va assegurar Flores.

Les dades són clares. El 45% de la població que viu de lloguer es troba en risc de pobresa i exclusió social, la xifra més alta de la Unió Europea. El lloguer s’ha convertit en una trampa de pobresa.

Tot i que l’ocupació millora a nivell macroeconòmic, ha perdut gran part de la seva capacitat protectora i integradora. La precarietat laboral s’ha convertit en la nova normalitat, afectant gairebé la meitat (47,5%) de la població activa. Es tracta de 11,5 milions de persones atrapades en diverses formes d’inseguretat laboral. De fet, més d’un terç de la població exclosa moderada o severa treballa.

A aquests dos grans motors s’hi sumen quatre factors multiplicadors més de l’exclusió: l’educació, l’origen familiar, la salut i les relacions socials. L’informe demostra que l’ESO ja no protegeix. El “tallafoc” contra la pobresa i l’exclusió s’ha desplaçat cap al Batxillerat i la FP. La dada és contundent: si una persona no aconsegueix completar estudis superiors a l’ESO, el risc de caure en exclusió severa es multiplica per 2,7.

El segon factor multiplicador és l’origen familiar. Els fills de persones amb baix nivell educatiu tenen més del doble de probabilitats de caure en situacions de pobresa que aquells amb progenitors altament formats.

“La conclusió de l’informe és un cop dur a la nostra promesa d’igualtat d’oportunitats. L’exclusió social s’hereta, i cal actuar per compensar les desigualtats d’origen, perquè el codi postal i la motxilla familiar pesen més que la capacitat i l’esforç”, va indicar el secretari tècnic de la Fundació FOESSA.

L’informe FOESSA introdueix un altre factor determinant: la salut. La desigualtat també es mesura en anys de vida.
A més del deteriorament de la salut associat a la malnutrició, l’informe detecta com les llistes d’espera i la dificultat per aconseguir cita estan minant l’accés a la sanitat.

La dada més greu és que el 6% de les famílies més vulnerables que patien una malaltia greu no van rebre atenció mèdica l’any passat. El doble que en el conjunt de la societat. La salut mental també se’n ressent. Els diagnòstics de depressió, ansietat o trastorn adaptatiu afecten el 6% de la societat, però superen el 12% entre les persones que viuen en exclusió severa. “L’informe posa sobre la taula que, quan el sistema públic s’encalla i retarda la detecció precoç de malalties, o no cobreix completament punts fonamentals com la salut mental, l’única alternativa és el pagament, convertint un dret fonamental en un privilegi”, va concloure.

La ferida més profunda de totes és l’absència d’una xarxa de relacions. Tot i que, a nivell general, a Espanya, la soledat absoluta (no tenir ningú a qui acudir) és minoritària i fins i tot ha disminuït —del 6,2% de les llars el 2007 al 4,7% el 2024—, les persones en exclusió severa pateixen una fractura esgarrifosa.

El nivell d’aïllament de les persones en exclusió severa s’ha quintuplicat, passant del 3,2% el 2018 al 16,6% el 2024. “L’informe ens alerta sobre com el nostre ‘escut comunitari’ s’està debilitant just allà on més es necessita. Allà on es teixeixen vincles, l’exclusió es torna reversible; allà on es trenquen, la dependència s’accelera. Reconstruir aquests llaços exigeix reconèixer allò relacional com a estratègic: les polítiques han de mesurar i enfortir el capital social (família, veïnat, associacions) amb accions preventives i comunitàries”, va indicar Flores.

El primer grup que pateix especialment aquesta fractura social són les dones. L’exclusió continua creixent i penalitzant les llars encapçalades per dones, passant del 17% d’exclusió el 2007 al 21% el 2024, i especialment en les famílies monoparentals, que han passat del 12% el 2007 al 29% el 2024. De fet, del total de llars en exclusió greu, gairebé la meitat estan encapçalades per dones (el 42%, més de 15 punts percentuals des de 2007).

“En general, les dones assumeixen una càrrega doble i invisible: la parcialitat, la precarietat laboral i la bretxa salarial fora de casa, així com el treball de cures dins. La manca de corresponsabilitat real és un accelerador directe de la pobresa femenina”, va assenyalar.

L’exclusió no és un problema que Espanya hagi importat. El 69%, la gran majoria, de les persones en exclusió són espanyoles. “El que veiem no és un problema inherent a l’origen, sinó el resultat de barreres estructurals i polítiques fallides”, va afegir.

Tanmateix, les dades mostren una bretxa persistent i preocupant: gairebé la meitat (47,4%) de la població d’origen immigrant es troba en exclusió, una taxa que gairebé triplica la de la població autòctona (15,3%).

De fet, un factor multiplicador directe d’aquesta exclusió és la situació administrativa. El 68% de les persones extracomunitàries en situació irregular pateixen exclusió, davant del 43% de les que tenen permís. És evident que aquesta irregularitat està repuntant, agreujada per la lentitud dels tràmits que deixen milers de persones en un limbe; el 62% de les persones sense papers afirma estar intentant regularitzar-se.

La discriminació ètnica s’ha duplicat des de 2018 i alimenta l’exclusió, especialment entre la població africana. “Històricament, les nostres polítiques migratòries s’han centrat en el control i la gestió laboral, relegant la integració social a un segon pla. Aquesta manca d’una política pública d’integració ambiciosa i transversal des del primer moment és una assignatura pendent que genera i perpetua l’exclusió”, va assenyalar.

Els grans perdedors del model socioeconòmic actual són els joves i els infants. Un terç de tota l’exclusió severa a Espanya correspon a menors d’edat, la taxa de pobresa dels quals se situa en el 29%, la més alta de tots els grups d’edat i una de les més elevades d’Europa. A aquest col·lectiu s’hi suma bona part de la joventut que viu una situació de bloqueig vital: 2,5 milions de joves estan atrapats en una precarietat estructural, afrontant taxes d’ocupació temporal, parcialitat involuntària i salaris baixos que dupliquen la mitjana espanyola.

La desigualtat salarial s’enquista, colpejant especialment la joventut, que accedeix al seu primer lloc de treball en pitjors condicions i amb salaris entre un 15% i un 30% inferiors als de les generacions anteriors, trencant l’equilibri intergeneracional. Aquest “efecte cicatriu”, que persisteix sobre els salaris i la trajectòria laboral, genera pèrdues salarials acumulades significatives al llarg de la carrera professional.

“Aquesta no és una ‘crisi juvenil’, és una crisi de societat que ens hipoteca a tots: fractura la cohesió social, amenaça la sostenibilitat de l’Estat del Benestar (pensions, natalitat) i deteriora la nostra salut democràtica”, va precisar el coordinador de l’estudi.

L’informe assenyala que tots aquests problemes són símptomes d’un model de societat que genera estructuralment desigualtat, precarietat i fractura. “Arribem a la paradoxa central que defineix el nostre temps com una societat del desassossec. Coexisteix aquesta bonança econòmica aparent amb malestars estructurals profunds: vides bloquejades, soledat, angoixa ecològica, desesperança. Vivim en una societat ecològicament vulnerable, anímicament desassossegada i socialment esquinçada”, va apuntar Flores.

El model socioeconòmic actual viu d’esquena als límits del planeta. L’empremta ecològica d’Espanya triplica la capacitat del seu territori. Això vol dir que, si tothom visqués com ho fa la població a Espanya, necessitaríem l’equivalent a 2,5 planetes.

La crisi social (pobresa, exclusió) i la crisi ecològica (canvi climàtic, extinció massiva) són dues problemàtiques interconnectades en què emergeix la desigualtat com a fenomen transversal. Les llars amb ingressos més alts consumeixen fins a tres vegades més energia residencial i fins a quatre vegades més en transport privat que les de menys ingressos, generant emissions igualment desproporcionades. El resultat és una paradoxa en què conviuen “elits climàtiques” amb consums sobredimensionats, amb 1,8 milions de llars en vulnerabilitat energètica que no poden mantenir la seva vivenda en condicions tèrmiques adequades.

“Aquesta crisi climàtica i ecològica no és un problema a part; és una ‘metacrisi’, una crisi sistèmica i universal que travessa i agreuja totes les altres dimensions socials, econòmiques i polítiques que hem analitzat. Abordar-les per separat o amb les lògiques actuals resulta contradictori i ineficaç”, va precisar.

Segons el IX Informe FOESSA, la combinació de precarietat vital, desigualtat creixent i crisi ecològica alimenta una “societat de la por”. Paradoxalment, la consciència cada cop més gran dels riscos globals (socials, climàtics) no s’està traduint en acció col·lectiva transformadora, sinó en un tancament individualista, en un “salvi’s qui pugui” que resulta ineficaç i perillós. Aquest tancament es manifesta en una baixa confiança generalitzada cap a les institucions i cap a la pròpia democràcia, percebuda com a ineficaç.

El més greu és que aquesta desconfiança i aquesta por s’instrumentalitzen políticament. Es construeixen identitats excloents i “enemics simbòlics” per desviar l’atenció de les causes estructurals. “Sovint, es posa el focus en la població migrant, projectant sobre ella pors i inseguretats, tot i que les dades d’aquest informe, com hem repetit, demostren que l’exclusió no té el seu origen ni causa en la immigració, encara que sí algunes de les seves pitjors conseqüències”, va advertir el coordinador de l’estudi.

L’auge de l’individualisme es reflecteix també en un canvi progressiu de valors: si fa dècades es prioritzava la igualtat, ara sovint es posa per davant la llibertat personal a la igualtat social. I sobre aquest individualisme imperant cavalca el persistent mite de la meritocràcia, la idea de “l’home fet a si mateix”, tot i que l’evidència demostra que l’origen familiar, l’herència i el capital social són determinants.

Pels autors del IX Informe FOESSA, aquest relat no és innocent, ja que legitima la desigualtat, l’individualitza i oculta les barreres estructurals. “Premia el jo i desintegra el nosaltres que forja la cohesió social, cosa que dificulta l’adopció de polítiques redistributives i predistributives més valentes que realment compensin les desigualtats d’origen”, va apuntar Flores.

El resultat humà d’aquest model socioeconòmic són vides precaritzades i bloquejades: joves sense poder emancipar-se i famílies angustiades per l’habitatge i l’ocupació precària.

“Vivim en una societat fragmentada, on l’individualisme trenca la xarxa comunitària i ens aïlla. Una societat ferida que es manifesta amb desesperança, especialment en les noves generacions, com a angoixa ecològica. Quan la consciència del risc no genera acció col·lectiva, sinó tancament, l’esperança es trenca, deixant una profunda cicatriu emocional”, va alertar el coordinador de l’estudi.

Aquesta societat insatisfeta i advertida es nega a caure en la indigència material i moral. Malgrat el soroll, la polarització i la por, l’informe també detecta capacitat de resistència. “La veiem en els moviments socials, en les xarxes comunitàries que persisteixen, en l’acció quotidiana de milers de persones. Existeix una voluntat de transformar la realitat, una negativa a resignar-se que necessita expandir-se”, va explicar Flores.

L’informe constata que continuar amb els models i polítiques actuals, és a dir, seguir fent el de sempre, condueix al col·lapse social i ecològic. Al llarg de més de 700 pàgines, l’informe recull més de 85 propostes concretes amb capacitat per traduir-se en polítiques socials, plans o programes d’intervenció diferenciats per àmbits i processos d’exclusió —ocupació, habitatge, garantia d’ingressos, educació, salut, alimentació, família i cures, lluita contra la discriminació, igualtat de gènere, transició energètica, entre d’altres—.

Tot i que la posada en marxa d’aquestes polítiques és urgent, l’informe adverteix que continuen sent insuficients per corregir les desigualtats estructurals i prevenir noves formes d’exclusió, com les de caràcter tecnològic o ambiental.

“Necessitem un canvi radical de paradigma civilitzatori, un nou pacte social basat en valors diferents que posi al centre la interdependència, l’ecodependència i la cura. No som individus aïllats i autosuficients. Depenem els uns dels altres i depenem de la natura”, va insistir el coordinador del IX Informe FOESSA.

Això suposa també girar la mirada del mer benestar, sovint reduït al consum material individual, cap a un concepte més profund i col·lectiu: el “ben-cuidar”. “Cuidar-nos mútuament i cuidar el nostre entorn, és a dir, avançar cap a una democràcia de la cura”, va afegir.

“En definitiva, aquest informe ens situa davant d’una cruïlla. Podem continuar pel camí actual, el de l’individualisme, la desigualtat i la insostenibilitat, que ens porta a una societat de la por. O podem optar per un canvi de rumb valent, construir un nou imaginari social basat en la cura mútua, la justícia i la responsabilitat compartida. Aquest és el camí que, des de FOESSA i Càritas, creiem possible i necessari”, va concloure Flores.