Les llars que van patir les conseqüències de la crisi financera del 2007 i de la COVID 19 continuen sense recuperar-se. Gairebé 20 anys després d’aquell crac econòmic, un important sector de la població continua sense veure alleujada la situació. Un total de 9,4 milions de persones (19,3%) actualment estan en situació d’exclusió social a Espanya, dos milions més que el 2007 (16,4%).

Alhora, el nombre de persones en exclusió social severa continua a l’alça, amb un increment del 28% respecte del 2007, fins a assolir 4,3 milions de persones al nostre país, 1,4 milions més que abans de la Gran Recessió .

Per contra, les situacions d’integració plena (22 milions de persones) han baixat un 8% (4 punts percentuals) i ara són més lluny d’arribar a la meitat de la població espanyola (45%).

Així ho reflecteix l’avenç dels resultats de la sisena Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials de la Fundació FOESSA (EINSFOESSA), realitzada el passat semestre a 12.500 llars a tot el país i les dades definitives de les quals seran presentades al IX Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya, que sortirà a la llum pública el darrer trimestre del 2025.

La difusió d’aquesta foto fixa de gairebé dues dècades de transformació dels processos d’exclusió de la societat espanyola -sota el títol “La societat del risc, cap a un model d’integració precària”- va tenir lloc aquest dimarts a la seu de Cáritas Española a Madrid. La roda de premsa va comptar amb la presència de Natalia Peiro, secretària general de Cáritas Española, i de Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació FOESSA i coordinador de l’Equip d’Estudis de Cáritas Española.

“Es fa necessari tornar la vista a la situació anterior a la Gran Recessió del 2007, ja que els efectes de les crisis del COVID i la seva recuperació no han d’emmascarar que, com a societat, hem estat incapaços de superar les conseqüències que va originar la crisi financera que va tenir lloc fa més d’una dècada i que, encara aleshores, hi havia famílies i persones les condicions de vida de les quals no eren adequades. Estem, per tant, davant d’una dinàmica que ens mostra un caràcter estructural clar de la realitat de l’exclusió social, preexistent a les crisis, i de la incapacitat de l’economia i de les polítiques per trencar els cicles de pobresa i exclusió social”, va assenyalar Natalia Peiro

Emergència social de l’habitatge

En els darrers anys no tots els aspectes de l’exclusió social han seguit la mateixa tendència. L’exclusió residencial ha estat un dels que més han empitjorat. Els problemes relacionats amb l’habitatge afecten avui d’una manera o una altra 1 de cada 4 llars a Espanya, però aquesta proporció es dispara a 9 de cada 10 si s’analitza les persones en situació d’exclusió social severa.

L’enquesta revela que més de 4,6 milions de llars tenen dificultats relacionades amb l’accés i el manteniment de l’habitatge el 2024.

El sobreesforç pels costos de l’habitatge afecta ara 6,8 milions de persones (14,1% de la població), 1,7 punts percentuals més que el 2018 i 8,9 punts percentuals més que el 2007, moment en el que les despeses excessives arribaven al 5,2% de les persones.

El 20% de les llars amb menys renda dediquen avui més del 70% dels seus ingressos al pagament del lloguer del seu habitatge. “Si fem una mirada retrospectiva, el desemborsament era del 48% el 2007, fet que significa que l’esforç en el pagament de l’habitatge de les famílies amb menys recursos s’ha incrementat gairebé un 50% en aquest període”, destaca Raúl Flores.

El règim de tinença també es revela com un factor protector potencial davant l’exclusió social. Quan es té l’habitatge en propietat (pagat o amb pagaments pendents), el risc d’exclusió cau al 8% de la població, però augmenta fins al 30% per a les famílies que paguen un lloguer i fins al 59% en el cas de les llars amb tinença en precari (cedida, rellogada, ocupada o amb avís de desnonament).

“Aprofundint en aquesta qüestió, es fa obvi que l’esforç que les famílies fan per al pagament i manteniment de l’habitatge com a necessitat bàsica per a la vida no ha deixat d’incrementar-se en els darrers anys, com assenyalàvem a l’anterior Anàlisi i Perspectives, de l’any 2023. La proporció del pressupost familiar dedicat a pagar l’habitatge continua creixent, i és una realitat que afecta tant la compra com el lloguer, encara que amb conseqüències especialment més negatives per a les persones que hi viuen llogant”, destaca Raúl Flores.

L’enquesta evidencia a més un fort procés de descapitalització de les llars excloses des de la crisi financera: si el 2013 el 57% de les llars en exclusió tenia un habitatge en propietat, fins i tot amb pagaments pendents, ara aquesta proporció s’ha reduït a 3 de cada 10. “Les famílies en exclusió social, per tant, tenen més difícil accedir o, en menor mesura, mantenir un habitatge en propietat i s’exposen cada vegada més a accedir a un habitatge en precari, cosa que influeix radicalment en la seva inseguretat jurídica i vital”, afegeix Flores.

L’empitjorament d’alguns indicadors d’exclusió residencial il·lustra les estratègies amb què les llars intenten adaptar-se al context d’inflació recent, tot i comportant conseqüències importants per a la qualitat de vida:

Aproximadament 3 milions de persones (6,3%) ja utilitzen formes precàries de tinença de l’habitatge (facilitada gratuïtament per altres persones o institucions, rellogada, ocupada il·legalment o amb avís de desnonament).
Aproximadament 3,4 milions de persones (7%) pateixen condicions d’amuntegament. Aquestes són les llars que es veuen forçades a compartir pisos amb més persones, a tornar a casa de pares o familiars i conviure-hi, a recórrer a les crides. “nanopisos” o que tenen incapacitat per buscar un altre habitatge quan augmenta la família.
Des de l’any 2018 ha augmentat la població exposada a situacions d’habitatge inadequat, entre les quals destaca que 1,6 milions de persones resideixen en habitatges que no tenen cap equipament bàsic, o que 720.000 persones resideixen en barris marginals amb entorns degradats.
Finalment, una mica més d’1,5 milions de persones no tenen la possibilitat d’adequar l’habitatge a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda, i accedeixen o es mantenen a habitatges amb barreres arquitectòniques.

“A diferència d’altres formes d’exclusió residencial extrema, com ara el barraquisme o el sensellarisme, que són molt més visibles per a la societat, els problemes que hem assenyalat són en general molt poc visibles. Potser per això la societat espanyola ha trigat tant a reaccionar a l’actual crisi d’habitatge que, en realitat, es llaura des de ja fa temps”, explica Raúl Flores.

Creix el nombre de persones amb llocs de treball exclusògens

El creixement econòmic dels darrers anys ha funcionat com a activador de l’ocupació en dues vies. D’una banda, ha augmentat l’ocupació formal, estable i integrada, però, de l’altra, també ha augmentat les ocupacions amb menor potencial integrador o fins i tot amb caràcter exclusogen.

L’ocupació ha deixat de ser un antídot infal·lible davant l’exclusió social, ja que una de cada 10 persones ocupades està en exclusió. En concret, el nombre de llars la persona sustentadora principal de les quals té una ocupació d’exclusió ha passat de l’1,1% el 2018 al 2,7% el 2024. L’ocupació d’exclusió es refereix, per exemple, a la venda a domicili, la venda ambulant, la feina de la llar no qualificada, els peons agrícoles, els eventuals temporers, els recollidors de cartró, repartiment de propaganda, etc.

El percentatge de llars la persona sustentadora principal de les quals té una ocupació irregular -sense contracte i sense cobertura a la seguretat social- ha passat d’1,3% el 2018 a 2,2% el 2024, mentre que el nombre de llars la persona sustentadora principal de les quals està en inestabilitat laboral greu (3 o més contractes; en 3 o més empreses o 3 o més mesos en atur en un any) ha passat del 4,8% al 5,9%.

L’enquesta demostra a més que la desocupació està insuficientment protegida i compensada, ja que expulsa de la societat amb gran força bona part de qui no ha aconseguit una estabilitat laboral. Més de 8 de cada 10 llars la persona sustentadora principal de les quals es troba en atur estan en situació d’exclusió social; i més de la meitat, en exclusió social severa el 2024.

“Una associació tan directa entre la situació de desocupació i l’exclusió social ens suggereix també que les actuacions pròpies de les polítiques actives d’ocupació (orientació, formació, ocupació protegida, subvencions a la contractació…) haurien de ser complementades en molts casos amb mesures de suport i acompanyament social per superar les problemàtiques de l’àmbit personal o familiar, que poden suposar un autèntic handicap per a la (re)incorporació al mercat de treball si no s’hi aborden. El treball conjunt de serveis socials i d’ocupació amb aquest grup continua sent una assignatura pendent que s’hauria d’abordar amb urgència”, va subratllar Raúl Flores.

La salut no és igual per a tots

Les llistes d’espera, l’exclusió de determinats serveis del catàleg de prestacions del Sistema Nacional de Salut i la dificultat d’accés per a l’assistència a la salut mental són, entre d’altres, algunes de les dificultats que afecten directament la població i que generen una desigualtat creixent.

L’enquesta revela, per exemple, el creixement destacable dels casos de malalties greus i/o cròniques que no han rebut atenció el darrer any. A més de 600.000 famílies algú no ha rebut l’atenció que necessitava en el moment adequat. És ressenyable també la persistència d’un nivell alt de famílies, un 12%, amb dificultats per comprar medicaments i seguir tractaments o dietes per problemes econòmics.

“Ambdues qüestions estan molt presents a la percepció social com a problemes importants i tenen una especial incidència en els sectors més exclosos”, va indicar el secretari tècnic de la Fundació FOESSA.

Els perfils de l’exclusió social

Joves

Per grups d’edat, els més joves són els que han empitjorat més la seva situació en augmentar la incidència de l’exclusió social. En concret, la infància ha vist com l’exclusió social severa l’afecta més del doble ara que el 2007. En concret, és molt preocupant que l’exclusió social severa a la infància hagi passat del 7,2% el 2007 al 15,4% ara, mentre que entre la joventut de 18 a 29 anys ha passat del 6,4% el 2007 a l’11% el 2024.

Dones

En el conjunt del període es pot apreciar una tendència a l’augment de les desigualtats de gènere. Tot i que a l’últim període 2021-2023 es pot veure una millora més ràpida a les llars encapçalades per dones, la situació està lluny encara de la igualtat i han augmentat clarament les diferències respecte dels períodes anteriors de bonança, el 2007 i 2018. L’exclusió social a les llars sustentades per dones arriba al 21% davant el 16% de les llars encapçalades per homes, cosa que representa un 34% més d’afectació a les famílies amb dones al capdavant.

Famílies amb menors a càrrec

L’exposició més gran a l’exclusió social també es troba fortament associada a determinats tipus de llar, especialment les famílies monoparentals (29%), les famílies amb menors de 24 anys (24%), i aquelles famílies amb alguna persona amb discapacitat (24 %). Per contra, a les llars on hi ha persones més grans de 65 anys la incidència de l’exclusió social és molt menor (fins a 4 vegades menys d’incidència de l’exclusió social severa).

Les persones soles van superar raonablement l’impacte de la crisi financera, però gairebé no han superat els efectes de les últimes crisis i tenen ara 3 vegades més incidència de l’exclusió social severa.

Immigrants

L’exclusió social afecta tres vegades més la població estrangera que la de nacionalitat espanyola. Les persones migrants de nacionalitat africana són les més perjudicades per aquests processos de marginació, ja que 3 de cada 4 pateixen les conseqüències de l‟exclusió social d‟una manera més accentuada que la resta de la població de nacionalitat estrangera.

L’enquesta confirma que, malgrat que les persones migrants pateixen una marcada bretxa social i econòmica, tres de cada quatre persones en exclusió social continuen sent de nacionalitat espanyola, i això és perquè els processos d’exclusió social no són de naturalesa exògena, sinó que tenen el seu origen al nostre propi model de societat.

“Amb aquesta realitat, l’avenç de l’Informe FOESSA mostra com ens dirigim a una societat del risc en què poden trontollar les vides de diferents estrats de la societat, i no només aquells que ja vivien a la incertesa. Que, a més, com veurem ens exposa en diferents aspectes de la nostra vida: el desgast per tenir i mantenir un habitatge, la ineficàcia de l’ocupació per donar estabilitat a les famílies, i la bretxa generacional que amenaça el futur de joves, nenes i nens de avui, i per tant que amenaça el futur de la nostra societat. Una societat del risc que dificulta les vides dels més vulnerables, però cada cop més les vides de més famílies en general”, va assenyalar Raúl Flores

En aquesta línia, la secretària general va emplaçar les administracions públiques, el sector empresarial i tota la societat a prendre nota del primer resultat d’aquest macrodiagnòstic. “Com a societat ens enfrontem a diferents reptes que han de ser abordats no només pensant en les majories, sinó posant també el focus en aquelles persones, col·lectius i territoris que tenen més dificultats i que, en molts casos, enfronten una acumulació de problemes simultanis que es retroalimenten entre si. Estem davant la gran oportunitat de construir un futur i una societat que no prescindeixi d’una bona part de si mateixa i en què el principi del bé comú sigui la clau per al redisseny i el desenvolupament d’un nou model de convivència”, va afegir.

Propostes

1

Cal que totes les persones tinguin unes condicions de vida dignes independentment de la seva relació amb l’ocupació. Per això, cal atendre les mancances de tipus material, bé complementant aquells salaris que són insuficients, o garantint uns ingressos mínims però suficients per a la vida en societat. Això implica continuar desenvolupant el sistema de garantia d’ingressos mínims. Un terreny on encara hi ha un ampli marge de millora, ja que la despesa de l’estat espanyol al capítol divers de rendes d’inserció és d’un 30% respecte als invertits de mitjana pels països de la Unió Europea. (Dades ESSPROSS EUROSTAT 2022).

2

La integració social és més que allò monetari, per la qual cosa cal pensar en reforçar paral·lelament el sistema de protecció social per garantir també el dret a la inclusió social, així com explorar altres espais i tasques (perquè el treball no és només ocupació) que facilitin la integració i participació social, generant a més benestar comú.

3

Cal ampliar i reforçar les polítiques públiques de vivenda per a tota la societat i especialment per a les famílies més vulnerables. Per això, convé observar que el parc d’habitatge públic de lloguer arriba al 8% a la mitjana de la Unió Europea, xifra que triplica el parc d’habitatge públic a Espanya que és del 2,5%. D’altra banda, la inversió que es realitza a generar prestacions econòmiques per recolzar el lloguer suposa només el 18% del que s’ha invertit en la mitjana de la Unió Europea. Per tot això, és primordial generar un parc d’habitatge públic extens, així com lluitar contra les manifestacions d’exclusió residencial, tant d’habitatge inadequat com d’habitatge insegur. (Dades ESSPROS EUROSTAT 2022 i Dades sobre habitatge accessible de l’OCDE).

4

És urgent afrontar les situacions de pobresa i exclusió social que afecten la infància i, per aconseguir-ho, tant la cobertura com l’impacte de les prestacions monetàries adreçades a famílies i infància s’han d’alinear amb els models i les quanties d’altres països del nostre entorn. El dèficit en inversió en infància i polítiques orientades a la família són reptes de primera magnitud en la construcció d’una efectiva solidaritat intergeneracional. Un dèficit a què a les prestacions econòmica per tenir fills Espanya dedica tan sols un 36% d’inversió en comparació amb la mitjana de la UE. (Dades ESSPROS EUROSTAT 2022).

5

Un nivell més alt d’estudis és un factor protector de l’exclusió social. Per això cal afavorir l’accés a l’educació no obligatòria, en concret a la formació professional i universitària, tenint en compte que no totes les persones poden afrontar les taxes de matriculació ni el manteniment durant els anys d’estudis. Des del començament, el sistema educatiu hauria de ser un compensador real de les diferències de partida perquè certament puguem parlar d’igualtat d’oportunitats.

6

Cal continuar invertint en el Sistema Nacional de Salut per assegurar una atenció universal, de qualitat, i en terminis de temps adequats a les necessitats de totes les persones. Resulta especialment urgent l’atenció de la salut mental, i per això cal comptar amb professionals suficients perquè l’atenció psicològica sigui efectivament part del dret a la salut.

7

És urgent la posada en marxa de polítiques sòlides d’equitat i solidaritat amb aquestes poblacions que es troben segregades i marginades, ocupant els nivells socials més desafavorits i amb dificultats greus per a la seva plena acceptació i inclusió social, com són les persones d’origen migrant.