Dia d’Àfrica: La migració des d’Àfrica no és tant un problema de seguretat com de drets humans
Només la quarta part del total de migrants africans vénen cap a Europa. Àfrica és el continent que acull a més refugiats en el món.
Amb motiu de la celebració, avui, del Dia d’Àfrica, Càritas vol posar el focus en les arrels dels greus problemes de mobilitat humana als quals s’enfronta tot el continent i que només de manera molt reduïda afecten a Europa, malgrat l’alarmisme que produeixen en l’opinió pública successos com els que van tenir lloc la setmana passada a Ceuta i Melilla.
Per a fer-se una idea total de la dimensió del fenomen migratori a Àfrica, basta assenyalar que la majoria dels africans que migren ho fan entre els propis països del continent. Segons les dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) i la Unió Africana (UA), de 258 milions de migrants que hi ha en el món sencer, 36 milions (14%) van néixer a Àfrica. El 53% de la migració africana es produeix dins del continent, el 26% es dirigeix cap a Europa, l’11% cap a Àsia, un altre 8% cap a Amèrica del Nord i l’1% a Oceania.
Al costat d’això, una altra realitat poc coneguda per la ciutadania dels països del Nord és que Àfrica és el continent que acull a més refugiats a tot el món (7,3 milions, el 25% de la quota mundial), a més de comptar amb 19,2 milions de persones desplaçades a la fi de 2019.
No és una qüestió de seguretat, sinó de drets
Com assenyala Eva Cruz, directora de Cooperació Internacional de Càritas Espanyola, “és necessari entendre en quina mesura la realitat de la migració procedent del Sud no és tant una qüestió que afecta la seguretat com als drets humans de persones molt vulnerables, si es tenen en compte les arrels d’aquests fluxos migratoris i la conjugació de diferents causes, com la desigualtat econòmica estructural i la ingerència de determinades polítiques internacionals en Estats amb enorme feblesa en termes de governança”.
“Aquesta és la part submergida de l’iceberg que té com a punta visible la violència, els conflictes armats, la fam, les emergències climàtiques i la migració irregular”, afegeix. Per això, “en Càritas no veiem el que viu Àfrica en aquest moment com una crisi en termes de seguretat, sinó una greu crisi de drets que es veuen particularment violentats quan hi ha conflictes armats i que, al seu torn, estan alimentats per aquesta frustració i la falta de condicions dignes”.
Inseguretat alimentària, Covid i creixement demogràfic
La situació d’inseguretat alimentària és un dels reptes més apressants als quals s’enfronten nombrosos països del continent, on, en 2020, més de 100 milions d’africans estaven en situació de crisi, emergència o catàstrofe alimentària, la qual cosa suposa un augment del 60 per cent respecte a l’any anterior. La situació continua empitjorant en el que va de 2021.
Al costat de les causes estructurals (canvi climàtic, creixement demogràfic, accés a aigua potable, propietat de la terra, etc.), ara cal sumar l’impacte de les mesures anti-Covid i de les crisis de consum a Occident derivades de la pandèmia.
Al costat d’això, una altra seriosa dificultat és l’accés universal als serveis socials de salut i educació, sobretot en l’àmbit rural i en els extraradis de les grans ciutats, on es concentren veritables bosses de pobresa. A part de la important despesa social que suposa afrontar aquests serveis per a uns països amb recursos molt limitats, està la pressió exercida pel creixement demogràfic.
Canvi climàtic
Àfrica emet només un 4% dels gasos d’efecte d’hivernacle, i no obstant això és el continent més vulnerable als efectes nefastos del canvi climàtic. D’aquí la importància, per a Càritas, d’introduir en el debat la noció de justícia climàtica, que implica reconèixer que el canvi climàtic és conseqüència del nostre model de desenvolupament, i que, per tant, tenim una responsabilitat en la mesura en què les conseqüències les sofreixen en la seva major part aquells que, com és el cas d’Àfrica, no s’han beneficiat del desenvolupament econòmic que ha propiciat l’escalfament global.
En 2020 es va publicar l’informe sobre l’estat del canvi climàtic a Àfrica en 2019. Segons les projeccions recollides en aquest, moltes regions d’Àfrica sofriran durant les dues pròximes dècades un escalfament de més de 2 °C respecte a la temperatura anual mitjana a la fi del segle XX. Tenint en compte que l’agricultura és el principal mitjà de vida de les comunitats locals (el 70% de la població africana viu de l’agricultura), això tindrà un impacte directe sobre el dret a l’alimentació de milions de persones: la reculada del rendiment mitjà serà de 13% a Àfrica Central i a Àfrica de l’Oest, de l’11% a Àfrica del Nord i del 8% a Àfrica de l’Est.
Aquest impacte ja l’estem veient en aquells països on Càritas dóna suport a projectes de les Càritas locals per a combatre la desertització o les emergències climàtiques, com és el cas del Sahel, Moçambic, República Democràtica del Congo o Burundi, i els devastadors efectes sobre unes poblacions locals que, cada any, es veuen empeses a migrar definitivament, augmentant així la pressió demogràfica sobre altres regions del propi país o els Estats veïns.
Com afirma Eva Cruz, “les persones han de fugir de les seves cases, abandonant les seves vides i trencant vincles socials. I és impossible una societat civil dinàmica quan reina la por al demà”.
La vulnerabilitat de les dones i els joves
Els joves i les dones són els protagonistes principals de la realitat de la mobilitat humana que recorre tot el continent. Un 40% de la població africana és menor de 15 anys i un 60% té menys de 25 anys. La piràmide està completament invertida respecte a la dels països occidentals. Es calcula que la taxa de creixement de la població d’aquí a 2030 serà el 5% anual, la qual cosa fa preveure que el nombre de pobres s’incrementarà de manera notable en els pròxims anys.
Aquesta població jove, com tota joventut, té l’expectativa de portar una bona vida, és a dir, una vida on els seus drets més bàsics siguin respectats. En el paradigma econòmic actual, aquestes oportunitats s’aconsegueixen a través de l’ocupació, ja sigui formal o informal; no obstant això, les economies africanes no creixen prou ràpid com per a integrar a la gran quantitat de població que cada any neix a Àfrica, la qual cosa fa que l’opció de migrar sigui una opció que respon a la necessitat no sols de sobreviure, sinó també de viure.
I aquí entra una altra variable de desigualtat molt important que són la inequidad entre sexes: les dones són les pobres entre els pobres en el continent, però, al mateix temps són les que porten sobre les seves espatlles el pes de l’economia domèstica.
Europa no pot respondre amb un esquema basat en el reforçament de fronteres i la preservació de la seguretat als desafiaments de supervivència vital davant els quals es debaten aquests joves i dones vulnerables que decideixen emigrar fera del continent per a posar-se fora de perill o aconseguir els recursos necessaris per a sostenir a les seves famílies als seus països d’origen. Ni les persones –sobretot si es tracta d’éssers humans vulnerables com a menors no acompanyats— poden ser manejades com a armes llancívoles entre els Estats per a dirimir polítiques de fronteres, seguretat o sobirania.
En el Dia d’Àfrica, Càritas reafirma la seva missió al servei de la justícia social i la construcció de models duradors de desenvolupament als països d’origen, al mateix temps que manté el seu compromís d’acompanyar i acollir a les persones que decideixen migrar al llarg dels països de trànsit i en la seva destinació final per a garantir la seva seguretat personal, la seva dignitat i els seus drets.
Bones pràctiques
Davant l’alarmisme provocat per les eventuals entrades massives de migrants en la davantera Sud, Càritas vol posar el focus en les bones pràctiques en les quals ve participant al costat d’altres organitzacions per a abordar el problema de les migracions a través de respostes basades en la protecció dels drets humans de les persones que migren.
Una d’aquestes experiències positives és la que es desenvolupa des de 2015 a través de la RAEMH (Xarxa Europa-Àfrica per a la Mobilitat Humana), que part, a l’origen, de la reflexió conjunta entre Càritas Rabat (el Marroc), Secours Catholique (França) i Càritas Espanyola per a coordinar el treball entre els centres de migrants.
Al llarg d’aquests 6 anys, s’han consolidat els itineraris d’acompanyament a les dones migrants i als menors no acompanyats a partir de l’intercanvi d’informació i experiències d’acolliment entre els membres de la Xarxa, que actualment està integrada per 3 Càritas europees, 3 del Nord d’Àfrica i 5 d’Àfrica de l’Oest.
