L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un mecanisme de selecció social al nostre país. El 50,6% de les persones que lloguen no tindrien un nivell d’ingressos suficient per accedir avui al mercat del lloguer, és a dir, que no trobarien una renda que no superi un llindar màxim d’esforç del 30% dels seus recursos. A més, set de cada deu persones llogateres no podrien accedir al finançament requerit per comprar un habitatge.

Així es desprèn de l’estudi “L’habitatge impossible: Del lloguer inaccessible al rellloguer de supervivència” presentat aquest dimecres en roda de premsa per María González Dyne, secretària general de Càritas Espanyola i directora executiva de la Fundació FOESSA, i Thomas Ubrich, sociòleg del comitè tècnic de la Fundació FOESSA. “La crisi actual d’accés i manteniment de l’habitatge representa una barrera estructural per a milions de persones, alimentada per un profund i insostenible desajust entre els preus del mercat, tant en lloguer com en compra, els ingressos reals de les llars i la dràstica falta d’opcions socials i assequibles”, va assegurar María González Dyne.

Les persones que no tenen capacitat econòmica per accedir al mercat ordinari de l’habitatge es veuen obligades a desplaçar la seva cerca d’allotjament cap a habitacions, subarrendaments, acords informals o cases en males condicions. Aquesta situació afecta especialment llars joves, monoparentals, persones megrants, llars amb baixa intensitat laboral i amb ingressos insuficients o variables.

L’any 2025, una de cada quatre persones ateses per Càritas (266.435) havia recorregut al rellloguer d’habitacions com a “solució habitacional”.

“El rellloguer d’habitacions s’ha convertit avui en un dels recursos utilitzats per famílies expulsades del mercat ordinari de l’habitatge, de vegades mitjançant relacions contractuals febles, informals o fins i tot sense contracte, i amb una tendència a perllongar-se i cronificar estratègies residencials que, en el millor dels casos, haurien de ser transitòries”, va assegurar Thomas.

Impacte del subarrendament en la qualitat de vida

El subarrendament informal d’habitacions té greus conseqüències sobre les condicions de vida de les persones. La primera és la inseguretat jurídica en la tinença de l’habitatge en no haver-hi, generalment, un contracte formal d’arrendament. Això comporta desprotecció davant de qualsevol conflicte amb el propietari o l’arrendador original de l’habitatge, i la possibilitat de negar a la persona o a la família el permís per empadronar-se. Les persones que es troben vivint en aquest context estan subjectes a un risc constant d’expulsió immediata -els coneguts desnonaments invisibles- sense cap mena d’avís i també es veuen sotmeses a nombroses restriccions en l’ús dels espais compartits.

“L’habitació es converteix en l’únic lloc disponible per descansar, menjar, guardar pertinences -fins i tot menjar-, relacionar-se, estudiar, treballar o cuidar dels fills i filles. Un espai mínim de supervivència que concentra totes les funcions de la vida quotidiana que s’haurien de repartir en un habitatge adequat”, va assenyalar Ubrich.

Els efectes de la precarietat habitacional no recauen únicament sobre les persones adultes, sinó que es projecten de manera directa sobre la infància i l’adolescència, condicionant la seva seguretat i benestar i dificultant l’exercici quotidià de la criança.

El mercat del rellloguer demostra que, per a una bona part de la població, el lloguer no opera com una opció flexible, sinó com una posició residencial vulnerable que condemna moltes persones i famílies a una exclusió permanent d’un dret que va molt més enllà d’un simple sostre, el dret a la llar.

Les dades mostren a més que el lloguer no es pot presentar automàticament com a solució per a aquells que no poden comprar. “Pot ser una alternativa funcional per a llars amb ingressos mitjans o estables, però es converteix en un factor d’exclusió quan absorbeix una part excessiva de la renda disponible. La qüestió clau no és només si hi ha habitatges de lloguer, sinó si aquests habitatges són econòmicament assequibles per a les llars que els necessiten”, va afirmar Ubrich.

La compra, encara més inaccessible

El lloguer redueix algunes barreres pròpies de la compra, però està lluny de constituir una alternativa possible per a tothom. La compra és encara més inaccessible. Set de cada deu persones llogateres no podrien accedir al finançament requerit per comprar.

Per al conjunt estatal, el model creat per FOESSA estima que caldria disposar d’aproximadament 40.756 euros d’estalvi previ i uns ingressos mensuals mínims de 2.438 euros per adquirir l’habitatge de referència. En comparar aquest llindar amb la distribució real d’ingressos de la població que viu de lloguer, el resultat és que el 69,5% queda per sota del llindar d’ingressos necessari per accedir a la compra en l’escenari considerat.

Diferents nivells de pressió segons el territori

El mercat residencial espanyol no opera com un espai homogeni, sinó com un conjunt de mercats territorials amb nivells de pressió molt diferents. Si tenim en compte aquesta variable s’adverteixen tres situacions.

En primer lloc, hi ha comunitats autònomes on la compra és clarament més excloent que el lloguer. És el cas de Balears, Catalunya, Comunitat Valenciana, Cantàbria i Madrid. En aquestes, l’accés a la propietat es veu especialment restringit per la combinació de preus elevats, estalvi inicial i requisits de finançament.

En segon lloc, hi ha comunitats autònomes on el lloguer apareix com l’opció relativament més problemàtica. És el cas de Navarra, Extremadura, Castella i Lleó, Ceuta i Castella-la Manxa. En aquests territoris, el lloguer no funciona com una alternativa assequible a la compra, bé perquè els ingressos són baixos, bé perquè l’oferta de lloguer és escassa o tensionada.

En tercer lloc, hi ha comunitats autònomes on tots dos règims presenten tensions similars, com La Rioja, Aragó, Melilla i el País Basc, tot i que amb nivells de pressió molt diferents. El cas del País Basc resulta especialment significatiu, perquè combina una exclusió molt elevada en compra, del 91,3%, amb una exclusió encara més gran en lloguer, del 95,6%. Madrid també presenta una situació crítica, tot i que amb una estructura diferent: el 89,2% de la població queda per sota del llindar de compra i el 73,7% per sota del llindar de lloguer.

“Aquestes dades mostren que les polítiques d’habitatge s’han d’adaptar a l’estructura de cada mercat territorial: no n’hi ha prou amb una resposta uniforme, perquè la pressió no adopta la mateixa forma a tot arreu”, va assenyalar Ubrich.

Com s’ha fet l’exercici d’estimació

L’exercici realitzat per FOESSA aproxima l’accessibilitat econòmica a l’habitatge a partir de dos escenaris complementaris: la compra i el lloguer. En el cas de la compra, el model pren com a referència un habitatge tipus de 80 m² i incorpora un 10% de despeses associades, un finançament màxim del 80%, un termini hipotecari de 25 anys, un tipus d’interès del 2,5% i un llindar màxim d’esforç del 30% dels ingressos.

Per a l’estimació s’han considerat també els ingressos disponibles de la població que vivia de lloguer el 2024 (EINSFOESSA 2024), la qual cosa permet estimar quina proporció d’aquesta població quedaria per sota dels ingressos mínims necessaris per comprar un habitatge en les condicions plantejades.

Es pren com a població de referència les persones que residien de lloguer perquè constitueix el grup sobre el qual resulta especialment rellevant avaluar tant la possibilitat d’accedir a la propietat com la capacitat de sostenir un lloguer a preus de mercat. D’aquesta manera, tots dos escenaris es comparen sobre una mateixa població de referència. En conseqüència, els resultats descriuen aquesta població de referència i no s’han d’extrapolar automàticament al conjunt de llars a Espanya.

Proposta de Càritas per a la crisi de l’habitatge

L’estudi demostra que el problema de l’habitatge no es pot reduir a una sola causa. Hi ha una escletxa d’accessibilitat entre preus i ingressos, una crisi d’assequibilitat per a aquells que suporten costos residencials excessius i una falta estructural d’habitatge públic i social per a les llars més vulnerables.

“Per això, la resposta no es pot limitar a produir més habitatge en abstracte. Ha de produir i mobilitzar habitatge efectiu, assequible i socialment orientat, capaç de respondre a aquells que avui queden fora tant de la compra com del lloguer ordinari”, va apuntar Ubrich.

Davant d’aquesta realitat, cal diferenciar instruments segons grups i territoris:

Per a llars amb ingressos mitjans, però sense estalvi, poden ser rellevants mecanismes que redueixin la barrera d’entrada i facilitin finançament responsable.

Per a llars amb ingressos baixos o inestables, l’eix ha de ser el lloguer social per part de les administracions públiques.

Per a territoris tensionats, calen mesures d’ampliació d’oferta efectiva i regulació que evitin que la pressió de la demanda expulsi els residents amb menor capacitat econòmica.

Per a zones on el lloguer apareix més excloent que la compra, la prioritat pot ser ampliar el parc de lloguer assequible i corregir l’escassetat d’oferta disponible.

“També cal reforçar el paper del sector públic. Un parc social reduït impedeix respondre adequadament a aquells que queden fora de la compra i del lloguer de mercat. L’habitatge, per tant, s’ha de situar al centre de les polítiques d’inclusió, no només com a infraestructura urbana o actiu econòmic, sinó com a condició material per a la integració social”, va assenyalar Ubrich.

Canviar la mirada: “del preu al valor”

Durant la seva intervenció, la secretària general de Càritas va afirmar que “és possible mirar l’habitatge com un espai físic, és a dir, quatre parets més o menys bé construïdes, més o menys àmplies. Però aquesta mirada deixa fora el que és essencial: l’habitatge és, abans de tot, el lloc on es desplega la llar”. “No poder accedir a un habitatge, o fer-ho únicament des de la lògica de la «solució habitacional» entesa en termes funcionals, suposa negar la llar i dificultar el ple desenvolupament de moltes facetes humanes”, va afegir.

Des d’aquesta mirada, el valor d’un habitatge no s’esgota en el seu preu. “Quan reduïm l’habitatge al seu valor de canvi, en mesurem la importància únicament en termes de mercat (quant costa, quant es revaloritza, quant rendeix) i perdem de vista el que realment està en joc: la possibilitat d’una vida plena. Recuperar aquesta distinció entre valor i preu resulta clau per sortir de la trampa d’una visió que redueix a mercaderia una cosa que, en realitat, sosté aspectes essencials del fet humà”, va apuntar.

La secretària general de Càritas va apel·lar a buscar solucions que posin el foc en les persones i famílies menys afavorides. “Quan els sectors més vulnerables es veuen empesos a normalitzar «solucions habitacionals» insegures o insuficients, estem perpetuant una situació que nega estructuralment el dret a la llar, apuntant amb això a un model de societat contradictori amb aquell al qual aspirem”, va concloure.

DESCARREGAR NOTA

VEURE RODA DE PREMSA