Canvi de paradigma en el dret a l’alimentació “per la dignitat de la persona”
Apostant per un dret a l’alimentació que dignifiqui a les persones i respecti la seva autonomia
El passat 26 de gener es va celebrar a Càritas Diocesana de Terrassa una formació per presentar el canvi de mirada que està fent Càritas davant la realitat social alimentària.
Francesc Flotats, sotsdirector de l’entitat, va iniciar l’acte agraint l’assistència del públic tant presencial com virtual, i la participació de les ponents Mercè Darnell, Treballadora Social i Cap de Programa de Necessitats Bàsiques de Càritas Diocesana de Barcelona, i Marta Llobet, Treballadora Social, Investigadora i Professora a l’Escola de Treball Social de la Universitat de Barcelona.
Mercè Moras, responsable de l’Àrea de Voluntariat i Formació, va prosseguir l’acte emfatitzant en l’aprofundiment que s’està fent aquest any a la Diocesana en l’estil del “fer” i el “ser” de Càritas. Va animar a “obrir la ment a noves preguntes que ens suscitin a plantejar-nos quina és la nova manera de fer en aquests nous temps. (…) Apostem per un dret a l’alimentació que dignifiqui a les persones i respecti la seva autonomia”, d’acord amb la proposta de transformació que es planteja tant des de la Cáritas Española com des de Càritas Catalunya. I va tancar la seva intervenció afirmant que “No hem de tenir por, ens hem d’adaptar als nous temps i fer el que diu el lema institucional d’aquest any que parla de construir una comunitat que somia.”.
El canvi de mirada en el nostre territori
Cora Mazo, responsable de l’Àrea d’Acció Social, va recordar que la cobertura de les necessitats bàsiques és un dels projectes fonamentals de Càritas. Per això se li ha de posar especial atenció i “no hem de parar de revisar-nos i preguntar-nos què hem de fer i de quina manera”. Va recordar el recorregut de Càritas Diocesana de Terrassa en aquesta línia “no hem estat mai parats, (…) el 2015-2016 ja vam fer alguns intents d’interessar-nos per la targeta moneder, en fer alguna formació… i arrel d’això ja hi va haver algunes Càritas que es van plantejar realitzar certes accions, i hi va haver parròquies on hi va haver canvis. (…) La covid ens va donar l’empenta per tornar a plantejar què fèiem, i es va activar tot el projecte de les targetes moneder. (…) El setembre de 2021 ja hi havia unes 100 famílies beneficiant-se de les targetes moneder.”
El context social internacional de la precarització alimentària
Marta Llobet, va iniciar la ponència exposant alguns dels resultats de les investigacions realitzades internacionalment des del 2016 fins al 2020 posant en context la crisi anterior del 2008, i que s’ha connectat amb la crisi de la covid en relació amb la precarització alimentària i els seus efectes.
Amb algunes de les últimes dades proporcionades en diverses investigacions ja ens podem fer una idea del context en el qual viu la realitat social actual, i es pot assegurar que la inseguretat alimentària cada cop va més en augment. L’informe FOESSA de 2021 “Evolució de la cohesió social i conseqüències de la COVID-19 a Espanya” diu que el 72’6% de les llars es troba en situació d’exclusió social severa, i el 58% de les famílies en situació d’exclusió social moderada utilitzen l’alimentació com a estratègia de reducció de despeses, és a dir quan no es pot pagar l’habitatge, el rebut de la llum, de l’aigua, etc. redueixen els àpats. A més, a més, segons el Banc d’Aliments, en ambdues crisis hi ha hagut un increment del 30% de demanda d’aliments.
L’alimentació és una activitat humana complexa i unida al benestar. No només forma part de les nostres necessitats bàsiques, sinó que també és un dret humà, forma part de la identitat cultural i religiosa de la persona, però també és un acte social i plaent. En definitiva, l’alimentació és un dret fonamental humà que no es tracta com a tal. Al contrari de l’educació i la sanitat pública en aquest país, que es conceben com a segurs i assegurats, el dret a l’alimentació i a l’habitatge no estan garantits. Per això, moltes famílies tendeixen a reduir la seva varietat alimentària, quelcom que afecta la seva salut, tanmateix al seu entorn social, a la seva salut mental, a la seva identitat i a la seva dignitat.
Llobet va afirmar que “la precarització alimentària afecta en tot el procés alimentari”, és a dir, la forma en què la persona adquireix els aliments, els elabora, i els consumeix. Tot això comporta un canvi de comportament entorn de l’alimentació, i especialment, té un gran impacte en les figures femenines del nucli familiar com les mares i les àvies, ja que limiten la seva alimentació per tal d’assegurar una alimentació digna dels infants. “És una situació molt invisibilitzada per elles mateixes perquè no volen reconèixer aquesta situació i es necessita posar-hi especialment atenció.”
Finalment, la ponent va tancar la seva intervenció esmentant que “La precarització alimentària no és un element conjuntural, sinó que és una tendència a l’alça clarament per causes estructurals, vinculades a la precarització del treball, a l’increment del preu de l’habitatge, a l’increment del transport, etc.” Per això, va emfatitzar en “repensar les propostes i accions alimentàries que fem, ja que no és quelcom conjuntural i passatger, i hem de pensar unes formes d’accés a l’habitatge més dignes, més justes, que les persones se sentin més autònomes, i sobretot que puguin reduir el sentiment de vergonya, d’humiliació… sentiments clarament connectats amb l’estigmatització perquè això acaba tenint un impacte molt fort en l’autoestima i en el deteriorament de la identitat social de les persones.”
Les pròximes accions com a Càritas
Mercè Darnell, va presentar la situació de la precarització alimentària des de la visió de Càritas, emfatitzant en la tasca i el compromís dels voluntaris: “Càritas porta tota la seva vida ajudant amb l’alimentació de les persones, (…) a poc a poc hem d’anar incorporant algunes millores, alguns canvis adaptats a la realitat territorial.” Però va remarcar que feia falta continuar realitzant els canvis necessaris tenint en compte tot el context social i personal de les investigacions esmentades per Marta Llobet. “Volem que les persones que atenem per l’alimentació també puguin relacionar-se en un entorn social, no estar aïllades; que puguin convidar als seus familiars a casa per dinar plegats, que puguin sentir el plaer de menjar un àpat, que puguin decidir què mengen, que puguin alimentar-se amb un menjar de qualitat, i encara millor si és de proximitat per ser més sostenibles i no malbaratar el planeta amb el transport, etc. Volem fer aquest camí junts, un camí que permeti a la gent decidir sobre la seva pròpia vida.”
L’alimentació és un dret, no un privilegi
Mercè Darnell va aprofundir en la visió que tenen els participants de Càritas davant l’alimentació. “La gent que atenem no veu l’alimentació com un dret, i això és molt greu.” Ho va comparar amb el coneixement que té tothom sobre el dret irrenunciable de sanitat i educació en aquest país, al contrari d’altres drets fonamentals com l’alimentació o l’habitatge.
Per això, es proposa un camí de canvi en dues direccions cap a poder millorar el benestar de les persones en les cinc dimensions que engloben a la persona: el benestar material, corporal, relacional, decisori i temporal.
Una de les direccions a agafar és realitzar un canvi de mirada en els espais on s’ofereixen aliments. Darnell va puntualitzar algunes idees per iniciar aquest canvi:
- Reduir les distàncies entre participant i voluntari. Tenir una relació més horitzontal i que no se sentin diferents entre els que reben i els que donen.
- Implementar la metodologia de les botiges de roba de Càritas amb els aliments. És a dir, que hi hagi espais on es vengui menjar, igual que es ven roba, i que tinguin un preu molt més assequible. D’aquesta manera, els beneficis s’utilitzarien tant per projectes de necessitats bàsiques de l’entitat, com per promoure llocs de treball en aquests establiments, tal com es fa amb les botigues de roba.
- Que els diners que arriben de subvencions europees i altres que s’usen per comprar quantitats massives d’aliments amb llargues dates de caducitat (pasta, arròs…) per a persones que necessiten suport, s’utilitzin per anar a comprar a botigues de barri i no pas a grans cadenes, i d’aquesta manera promocionar el consum responsable i local, omplir aquestes botigues més assequibles amb aliments frescos, variats i de proximitat. I, per altra banda, que també permeti als participants rebre diners per anar a comprar en comptes de rebre una bossa d’aliments, i així s’aconsegueix integració social, autonomia, dignitat i xarxa veïnal.
Per altra banda, la segona direcció és un sistema mixt de combinar l’aportació en espècie amb l’aportació de diners amb una targeta. És a dir, sense deixar d’oferir la bossa amb els aliments bàsics que arriben amb llargues dates de caducitat com la pasta o l’arròs i els llegums, promocionar les targetes moneder, un projecte que porta ja uns quants anys en procés a Càritas, i que busca oferir una targeta similar a qualsevol targeta de dèbit amb la que la persona beneficiària pugui continuar comprant en el seu establiment de confiança. D’aquesta manera no es deixa de realitzar la gran tasca de proporció d’aliments, però també s’ofereix la possibilitat de poder escollir, de gaudir d’una dieta saludable i equilibrada, i poder menjar productes frescos. En resum, dignificar l’obtenció d’aliments i fer-los sentir l’alimentació com un dret, no un privilegi d’uns quants.
Des de Càritas Catalunya, a través de les deu Diocesanes s’ha engegat la campanya “Jo Com Tu” per tal d’impulsar aquest canvi de paradigma arreu de Catalunya, i de cada territori dins les seves possibilitats segons la situació que visqui. “Estem fent un camí junts”, va remarcar Mercè Darnell.
Darnell va finalitzar la seva intervenció narrant el gran esforç i la quantitat d’energia que es necessita per tirar endavant el cicle de la donació d’aliments. Es necessita un gran equip humà per rebre tots els aliments que s’ofereixen, per atendre les immenses cues que es generen de persones que van a buscar aquests aliments, organitzar els magatzems i transportar els aliments. Aquest procés no només treu temps per atendre i acompanyar als participants en altres aspectes vitals com la cerca de feina, la cobertura de despeses de l’habitatge, la formació… sinó que també és un malbaratament de recursos que no contribueix en el medi ambient. Oferir targetes implica altres beneficis, ja que les energies en organitzar els diners i les targetes és inferior i més sostenible amb el medi ambient. D’aquesta manera els agents de Càritas poden dedicar més temps a l’acollida i acompanyament de les persones per tal de trobar l’arrel de la situació, i en concentrar més energies en altres situacions també molt urgents com oferir suport en la cerca de feina o en les despeses en habitatge.
